Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 16 de maig de 1894 - Barcelona, 7 d'agost de 1924) va ser un escriptor barceloní d'extracció humil, esperit rebel i altament autodidacta. Conegut com a poeta d'Avantguarda, va tenir també una prolífica activitat com a redactor d'articles de crítica social en castellà i català simpatitzant amb els corrents anarquistes i socialistes de l'època. El seu estil enèrgic i impulsiu contrasta amb una vida d'obligada rutina i repós deguts als problemes de salut. Va morir de tuberculosi als trenta anys, deixant una obra que durant dècades va ser poc coneguda.
A partir dels anys seixanta la seva figura va ser popularitzada sobretot gràcies a autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes. Avui dia és considerat un dels escriptors catalans clau del segle XX i el seu recull de poemes El poema de la rosa als llavis és de lectura obligada a l' ensenyament secundari de Catalunya.
Avantaguardisme i acadèmia.
Desenvolupà una línia lírica que l'acosta a la poesia popular -la cançó- i a l'evolució que va portar a terme part del moviment noucentista, amb el qual manté més relacions que les esperades. Tot i que va començar com a poeta avantguardista, escrivint cal·ligrames, finalment deriva cap a formes clàssiques.
Temes.
El tractament de l'amor i l'erotisme és un tret distinctiu de la poesia de Salvat-Papasseit. El llibre El poema de La rosa als llavis ha estat qualificat com un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Joan Salvat-Papasseit és potser el poeta que ha tractat el sexe i l'erotisme d'una manera més neta.
Amor platònic…
Gens pletòric.
La mala sort de l’atzar.
Les males jugades del cor.
Enamorat de la teva son,
em cega la meva ment.
No és just que t’estimi
com mai he estimat.
I tu em miris indiferent.
Els teus ulls m’obren de bat a bat.
Invisible per a tu, com un cristall,
la meva ànima és lluny, del teu mirall.
Amor no bidireccional,
amor que crec ideal.
No ets tu.
Sóc jo.
Tu ets pura.
La meva existència dura,
sense la teva tendresa.
Eterna deessa.
Sóc ben petit.
Davant la teva bellesa.
Que m’hipnotitza
fins l’infinit.
L’amor em fa la guitza
i jo ploro cada nit,
per fora i per dins.
Com poder acceptar que no m’estimes
més enllà de l’amistat?
Si només vull perdre’m
en els teus llavis,
Si només vull fondre’m
en el teu cos savi.
Vull deixar de perdre el temps.
M’ho repeteix la meva ment, contínuament.
Estimar-te és un camí sense sortida.
Haig de girar cua i oblidar la màgia sentida.
Les percepcions ens juguen males passades.
M’he equivocat en somniar-te.
L’amor ha de ser correspost.
Al món existeixen moltes ànimes bessones.
Algun dia tindré la sort
de trobar-te sobre les ones.
T’esperaré, sirena meva.
La meva estima és tota teva.
Carolina Ibac i Verdaguer
