Fiesta bajo el mar

Suenan caracolas


flautas de coral.


Tocan lo tambores,


pulpo y calamar.






Baila que te baila


en suave compás


hay una estrellita


que brilla en el mar.






Mueve su ancha enagua


de blanco cancán


y a todos convida


con ella a bailar.






Se fugó del cielo


en noche de San Juan


sin que se enterará


don Sol, su papá.


Una musica estilo salsa, ya que parece una cancion
con ritmo.



Pues, cuando se entere,


¡ya ustedes verán!


que en la madrugada


la vendrá a buscar.

Rosa Leveroni

Gran poema sobre l'amor,te notes tristes, però m'agrada

Quina nit més clara, amor!


Podem fer pesca d'estrelles


que ens deixaran a les mans


lluïssor d'escates verdes.


Quina nit més bella, amor!


Amb perfum de lluna tendra,


navegarem pel perfum


que tindrà regust de menta.


*


He fet volar l'estel,


ben alt, del meu anhel,


i no l'has vist. *


S'encanten uns núvols fins


en el repòs del migdia.


Tremola el vol de coloms


damunt la mar adormida.


Ve de lluny una cançó


que s'atura, enyoradissa.


Sospira suau el vent


besant una vela pia...


És el teu encís tan bell


en aquesta pau marina,


Primavera.... Quin enyor


d'aquell amor que tenia!...


*


Si em prenies un sospir


un altre te'n seguiria;


després vindria el tercer,


després ja em descomptaria...


No vull mai més que el dolor


pugui fer-me companyia.


Si em prenies un sospir


potser ja t'estimaria!...

La fada dels pecupins

(Poema dedicat a n’Antònia Lladonet Riera)

Fada de les illes.

Una ànima salada.

Les engrunes de mar

mullen la seva cara, càlida.

És un somni d’il•lusions trobades

entre les ànimes joves nates

Que guia i motiva, constant.

Que viu i inspira, estimant.

Plena de llum mallorquina.

Plena de tendresa divina.

Omple els cors bategants

Generositat gegant.

A la nit,

una espurna,

de foc intens,

de les llunes,

il•lumina viva

els paratges

-de les viles-

Sense fer més,

que un riure

a cada racó,

a cada petó,

a cada anada,

a cada tornada,

-a trenc d’alba-

a cada matí,

a cada vesprada.

És ella, tot sent

una ànima blanca,

una bella farola

que no és sola.

Si més no, broda

aquell mocador

que començà

una tardor.

I tot just ara,

l’acaba…

amb l’estiu

endavant,

expectant,

de noves…

noves.

Les fades existeixen,

Tu n’ets la prova.

Carolina Ibac

Amor en la biblioteca

Conten que conten que hi havia una vegada una princesa que vivia en un estant d’una vella biblioteca. Sa casa era un conte de fades, que quasi ningú no llegia, estava entre un diccionari
i un llibre de poesia. Solament alguns xiquets n’acariciaven les pàgines i visitaven de vegades
el seu palau de paraules. Des de la torre més alta, sospirava la princesa. Llàgrimes de tinta negra
lletrejaven la seua tristesa. És que ella estava avorrida de viure la mateixa història que de tant repetirse es sabia de memòria: una bruixa l’encisava per envejar la seua bellesa i el príncep la salvava per a casar-se amb ella. Conten que conten que un dia, just a l’últim estant algú trobà un altre llibre que no havia vist abans. En obrir-lo amb suavitat de les seues fulles groguenques
va eixir un capità pirata que estava en aquesta novel·la. Aguaitada entre les pàgines la princesa el mirava. Ell dibuixà un somriure tan sols per saludar-la. I taral·lejà la cançó que el mar li canta a la lluna i li regalà un collar fet d’algues i d’escuma. Assegut sobre un rengló el pirata, cada nit,
l’esperava en un cantó del capítol catorze. I la princesa muntava una escala de síl·labes
per trobar-se el pirata en l’última represa. Així es quedaven tot plegats fins que traspuntava el sol, escoltant el murmuri tebi del mar, en un caragol. Conten que conten que al maig
els dos se n’anaren un dia i deixaren en els seus llibres moltes pàgines buides. Els personatges del llibre ofesos protestaven “Les princeses dels contes no se’n van amb els pirates”. Però ells ja estaven lluny, molt lluny, en alta mar i escrivien una altra història conjugant el verb estimar.
El pirata i la princesa aferrada al seu braç d’acer naveguen per set mar en un vaixell de paper.

La il·lustració és de Yuki Miyazaqky.

Wombat (marsupial)

Los vombátidos (Vombatidae) son una familia de marsupiales diprotodontos conocidos popularmente como wombats. Son nativos de Australia y tienen la apariencia de un oso musculado, pequeño y de piernas muy cortas. Los wombats se alimentan de hierbas, juncias y raíces y cavan extensas madrigueras con sus dientes delanteros (similares a los de un roedor) y sus poderosas garras. Aunque es un animal principalmente crepuscular y nocturno, los wombats se aventuran también a buscar alimento en días fríos o nublados. No se dejan ver tan fácilmente como otros animales, pero sí suelen dejar rastro visible de su paso.

Los wombats poseen un metabolismo extraordinariamente lento: tardan alrededor de 14 días en completar la digestión, y no suelen moverse con rapidez. En caso necesario, sin embargo, pueden fácilmente sobrepasar a un ser humano en carrera e invocar inmensas reservas de fuerza. La principal defensa del wombat contra un depredador bajo tierra es aplastarlo contra el techo del túnel hasta que el invasor deja de respirar.

El reflejo de la letra

Un poeta que se pone a escribir todo lo que lleva dentro

Frente a frente se halló el poeta
reflejado en su pergamino.
Anunció su vacío,
encontró pura nostalgia.
Gritó, pero nadie lo escuchó.
El escritor se encerró en su poema,
llegó a su memoria todo lo que le faltaba
y miró hacia atrás,
derramando versos
en una gaviota.

Timiditat

Penso que na Mónika heuría de deixar la timidesa a un costat

com ja esta començant a fer.

La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.

La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-