La fada dels pecupins

(Poema dedicat a n’Antònia Lladonet Riera)

Fada de les illes.

Una ànima salada.

Les engrunes de mar

mullen la seva cara, càlida.

És un somni d’il•lusions trobades

entre les ànimes joves nates

Que guia i motiva, constant.

Que viu i inspira, estimant.

Plena de llum mallorquina.

Plena de tendresa divina.

Omple els cors bategants

Generositat gegant.

A la nit,

una espurna,

de foc intens,

de les llunes,

il•lumina viva

els paratges

-de les viles-

Sense fer més,

que un riure

a cada racó,

a cada petó,

a cada anada,

a cada tornada,

-a trenc d’alba-

a cada matí,

a cada vesprada.

És ella, tot sent

una ànima blanca,

una bella farola

que no és sola.

Si més no, broda

aquell mocador

que començà

una tardor.

I tot just ara,

l’acaba…

amb l’estiu

endavant,

expectant,

de noves…

noves.

Les fades existeixen,

Tu n’ets la prova.

Carolina Ibac