Amor en la biblioteca

Conten que conten que hi havia una vegada una princesa que vivia en un estant d’una vella biblioteca. Sa casa era un conte de fades, que quasi ningú no llegia, estava entre un diccionari
i un llibre de poesia. Solament alguns xiquets n’acariciaven les pàgines i visitaven de vegades
el seu palau de paraules. Des de la torre més alta, sospirava la princesa. Llàgrimes de tinta negra
lletrejaven la seua tristesa. És que ella estava avorrida de viure la mateixa història que de tant repetirse es sabia de memòria: una bruixa l’encisava per envejar la seua bellesa i el príncep la salvava per a casar-se amb ella. Conten que conten que un dia, just a l’últim estant algú trobà un altre llibre que no havia vist abans. En obrir-lo amb suavitat de les seues fulles groguenques
va eixir un capità pirata que estava en aquesta novel·la. Aguaitada entre les pàgines la princesa el mirava. Ell dibuixà un somriure tan sols per saludar-la. I taral·lejà la cançó que el mar li canta a la lluna i li regalà un collar fet d’algues i d’escuma. Assegut sobre un rengló el pirata, cada nit,
l’esperava en un cantó del capítol catorze. I la princesa muntava una escala de síl·labes
per trobar-se el pirata en l’última represa. Així es quedaven tot plegats fins que traspuntava el sol, escoltant el murmuri tebi del mar, en un caragol. Conten que conten que al maig
els dos se n’anaren un dia i deixaren en els seus llibres moltes pàgines buides. Els personatges del llibre ofesos protestaven “Les princeses dels contes no se’n van amb els pirates”. Però ells ja estaven lluny, molt lluny, en alta mar i escrivien una altra història conjugant el verb estimar.
El pirata i la princesa aferrada al seu braç d’acer naveguen per set mar en un vaixell de paper.

La il·lustració és de Yuki Miyazaqky.